Gaudeixi de l'esmorzar dominical i d'una conferència sobre personatges destacats de la història.

Josep Lambíes Barjau

Doctor en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Professor al Grau de Cinematografia i al Màster Universitari en Estudis de Cinema i Cultures Visuals de l'ESCAC

Diumenge 26 d’abril de 2026, d’11.00 a 13.30

Quan es va estrenar ‘Cleòpatra’ (Joseph L. Mankiewicz, 1963), Elizabeth Taylor es trobava en el cim de la seva carrera. Feia poc que havia guanyat l’Òscar a la Millor Actriu pel seu paper a ‘Una dona marcada’ (Daniel Mann, 1960), després de dues nominacions en anys consecutius per les seves interpretacions a ‘La gata sobre la teulada de zinc calenta’ (Richard Brooks, 1958) i ‘L’arbre de la vida’ (Edward Dmytryk, 1959). En poques paraules, quan va donar vida a la Reina d’Egipte, Taylor s’havia convertit en una de les últimes grans estrelles cinematogràfiques, en una indústria que, en realitat, ja acusava els símptomes flagrants del seu imminent declivi.

L’enorme dispendi econòmic que va comportar la producció de la pel·lícula –que va dur la 20th Century Fox a la ruïna–, així com els escàndols que van circular per la premsa groga durant el seu rodatge –entre d’altres, el de l’inici de la sonada aventura amorosa entre Taylor i Richard Burton–, van fer que l’estrena de ‘Cleòpatra’ es veiés precedida d’un relat d’exuberància, desmesura i excés que ja no sintonitzava amb els nous temps. D’alguna manera, la cinta emmirallava l’època daurada del cinema estatunidenc en el moment del seu final.

Era el cant de cigne del sistema d’estudis, dels temps gloriosos en què els actors i les actrius tenien l’estatus de semideus. Si amb el suïcidi passional de Cleòpatra moria la dinastia ptolemaica, amb la glamurosa interpretació de Taylor, banyada en llet de burra i recoberta d’or i gemmes, s’apagava definitivament la història del Hollywood clàssic.

Descobreix tots els avantatges del Club.