Durant les campanyes d’excavació (2019/2020) es van recuperar 60 enormes blocs de pedra que mostren diversos elements arquitectònics, bells frisos decoratius i importants textos en escriptura jeroglífica.

Entre aquests textos, hi destaca la presència de dos cartutxos que contenen el nom del faraó Ptolomeu I i una inscripció que aporta valuosa informació sobre la fundació del temple, el seu nom i els déus als quals va estar dedicat.

Es tracta d’un conjunt de materials que permetran plantejar una proposta de reconstrucció hipotètica del temple que fa dos mil anys es va erigir a la ciutat egípcia de Hut-nessut, antic nom de l’actual Sharuna.

A partir del conveni establert amb l’Institut d’Egiptologia de la Universitat de Tübingen, titular de la concessió arqueològica de Kom el-Ahmar Sharuna, des de l’any 2006 la Fundació Arqueològica Clos ha dut a terme sis campanyes de treball a la necròpolis principal d’aquest jaciment, amb la intenció de continuar les tasques d’exploració i documentació que des de 1984 han desenvolupat diferents equips de la citada universitat alemanya.
El projecte consta bàsicament de dues línies d’investigació: la primera, a càrrec de Béatrice Huber, es centra en l’estudi de la ocupació tardorromana a la regió. La segona té com objectiu la continuació de l'excavació i la documentació de la denominada necròpolis principal de Sharuna. Aquí, les tasques s’han concentrat en un sector de la zona oriental, on a través d’una exhaustiva tasca de documentació es pretén obtenir una mostra significativa de l’evolució de la necròpolis al llarg del temps. Estructures funeràries de diversos períodes (Regne Antic, Primer Període Intermig i Època Ptolemaica), reutilització de les tombes com una zona d’hàbitat per els coptes i diverses galeries i càmeres que semblen formar part d’un extens cementiri d’animals sagrats són els principals elements que figuren en la seqüència històrico-arqueològica del lloc.

El 1998 ingressà a la Col·lecció d’Arqueològia Egípcia Jordi Clos un cos momificat d’època romana que se li va donar el nom de “Dama de Kemet”. Aquest mateix any la “Dama de Kemet” es convertí en objecte d’un estudi mèdic sota la direcció del Dr. Fèlix Escalas amb la col·laboració del Dr. Xavier Lucaya i el departament de Radiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. L'aplicació de tècniques punteres en la investigació, com ara la Tomografia Axial Computeritzada Helicoïdal (TAC), endoscòpies i altres, ens va permetre tenir un coneixement més profund de la persona.

Gràcies a la reconstrucció facial duta a terme pel Dr. Wesley Neville, especialista en medicina forense dels Estats Units, es va poder reinterpretar l'aspecte del seu rostre.

Al febrer de 2004, la mòmia fou sotmesa a un nou examen endoscòpic mitjançant la col•laboració de membres de l’Hospital Universitari Sagrat Cor de Barcelona. Es van obtenir mostres d’os i de parts toves que van ser estudiades amb tècniques histopatològiques (Dr. P.L. Fernández, Servei Anatomia Patològica de l’Hospital Clínic de Barcelona). L’examen del teixit obtingut a la zona de la massa conjunta dels pulmons i del cor, va ser objecte d’una anàlisi amb Microscòpia Electrònica d’Escombrat (Dr. J. Esteban).

La momificació dels animals responia a diverses raons: per ser considerats manifestacions terrenals dels déus, per servir d’aliment simbòlic en el Més enllà com ofrenes per als déus, o senzillament, per haver estat un animal de companyia que continuaria eternament al costat del difunt.

La col·lecció del Museu Egipci compte amb un total de vuit mòmies d’animals, pertanyents a las següents espècies: falcó, cocodril, ibis, dos gats (un adult i una cria) i tres musaranyes. El primer estudi radiològic va ser realitzat per Javier Tomás Gimeno al Servei de Radiologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. A partir d’aquest va ser possible identificar l’animal momificat així com la seva posició, estat de conservació i diferents patologies.
Des de principis de l’any 2011 l’egiptòloga Mª Luz Mangado va dirigir un projecte centrat en l’aplicació de noves tecnologies d'imatge a l’estudi de les mòmies animals del nostre Museu. El sistema utilitzat permet la reconstrucció de la imatge en tres dimensions, facilitant en gran mesura el seu estudi i anàlisi. Col·laboren la Unidad de Imagen del Centro de Investigación Médica Aplicada de la Universidad de Navarra (Gabriel Heras i Carlos Ortiz de Solórzano) i el Departamento de Radiología de la Clínica Universitaria de Navarra (Gorka Bastarrika).

Mòmia de falcó
Aquesta mòmia pertany a la família dels falcons. Podria correspondre a un falcó negre europeu (Falcó subbeteo) o a un xoriguer (Falcó tinnunculs o Falcó naumanni). Està complet i en posició estirada, amb les potes esteses i creuades per davant de la cua. S’aprecia una fractura en l'húmer dret produïda després de la mort de l’animal.

Mòmia de gat adult
Les radiografies mostren un gat adult complet, sense poder assegurar la seva pertinença a l’espècie Felis silvestres Iybica (gat salvatge africà) o a la seva variant domèstica Felis catus. Les extremitats superiors estan esteses al costat del cos i les posteriors flexionades. La cua està situada a la part posterior del tronc, presentant fractures en algunes de les vertebres caudals. No es pot observar cap fractura ni luxació cervical, senyal inequívoca de sacrifici, a causa de la presència de tres barres metàl·liques de 5mm de diàmetre col·locades per el propietari anterior al ingrés de la peça al Museu. A causa d’aquesta alteració anatòmica no es pot valorar la possible causa de la mort.

Mòmia de cria de gat
En aquesta cria de gat, l'única lesió observada es un traumatisme cranial a la regió occipital. L’impacta deuria ser important, fet que fa pensar en un sacrifici, ja que és difícil que un gat pugui fer-se, de forma accidental, una lesió d’aquestes característiques. La curta edat del felí es un altre indici del seu possible sacrifici a la deessa Bastet. El sacrifici d’animals criats per aquesta funció es va generalitzar a Egipte a partir de la Baixa Època. 

Mòmia d’ibis
Correspon a un ibis sagrat (Therskiornis aethiopicus). La seva posició és similar a la que adopta aquesta au quan dorm: potes flexionades sota l’abdomen i coll girat cap avall, recolzant el bec i el cap sobre l’esquena. L’au no presenta lesions. Mereix descartar la presència d’una gran quantitat de closques de petits cargols en el interior de l'abdomen.

Mòmia de cocodril
Exemplar molt jove de cocodril del Nil (Crocodylus niloticus). L’esquelet està complet i presenta les potes esteses al costat del cos. Té una fractura a la columna vertebral, a la regió dorsal mitja, encara que és difícil precisar si aquesta va ser la causa de la seva mort.

Al febrer de 2003 el Museu Egipci de Barcelona va adquirir una obra molt singular. Per una banda, es tractava d’un tipus d’objecte dels que han arribat molt pocs exemplars fins els nostres dies, per altre banda, el seu precari estat de conservació aconsellava una ràpida acció que pogués garantir la seva preservació i aconseguir les condicions que fessin possible la seva exhibició pública. Afortunadament, les tasques de restauració han fet possible la recuperació i la dignificació d’una obra que, pràcticament podia donar-se per perduda.

A mitjans de l’any 2002 arriben al Museu Egipci de Barcelona tres petits i gruixuts paquets de papir enrotllats. Els treballs d’obertura i conservació - restauració van ser encarregats a Domènech Palau i a Tana Andrádez, obtenint un llarg fragment de papir (uns 4 m), corresponent a la part inferior d’un document, del que es van conservar el seu inici i el límit inferior, i al que li falten aproximadament dos terços de la seva altura. El text ha estat identificat com part del Capítol 168B del Llibre dels Morts, denominat “de les ofrenes”, un capítol dels menys freqüents en la redacció d’aquesta obra funerària.

L’any 1999 el Museu Egipci de Barcelona va adquirir una peça de característiques molt singulars. Es tractava de una cobertura de mòmia (de las anomenades popularment cartonatges) dissenyada, en el seu moment, per contenir de forma completa el cos del seu difunt propietari. Cronològicament es pot ubicar en època romana (principis del S I d. C.), i podria haver estat utilitzada per una dona jove. En aquest cas, el cartonatge, format per diferents capes de benes, a les que se les ha donat una relativa rigidesa mitjançant l’ús de consolidants, presenta a la superfície un cridaner tractament realitzat per l’aplicació de pa d’or. A la seva extensa superfície s’aprecien nombroses escenes figuratives d’una riquesa documental extraordinària.
En el moment d’ingrés al Museu, el cartonatge presentava un estat de conservació molt precari: deformat, dividit en dues parts i extremadament fràgil. Era necessari, per tant, plantejar i executar un programa de conservació – restauració específic que propicies el “retorn a la vida” d’una singular peça. Durant un any, l’empresa Gamarra&García es va encarregar d’aquestes tasques.

Entre els anys 1997 i 2004 la Fundació Arqueològica Clos va dur a terme quatre campanyes en el jaciment arqueològic de Meidum. Els treballs realitzats són els següents:

• Aixecament topogràfic del jaciment: s’ha realitzat un pla trilingüe que contempla tant les estructures arqueològiques identificables sobre el terreny i las zones de treball adscrites als diversos objectius de la missió, com tots aquells elements arqueològics no visibles, però publicats en treballs previs.
• Restauració – conservació de la mastaba nº 16: després de realitzar les probes necessàries per determinar els materials més adequats, es va precedir a una intervenció d’urgència en els sectors posats al descobert per altres missions. Per últim, es va realitzar un assaig de reconstrucció d’un petit tram de mur juntament a la capella de Nefermaat com a proposta que podria ser aplicada al llarg de tota la cara Est.
• Localització i excavació d’estructures arqueològiques: a l’est de la mastaba de Nefermaat es va documentar un sector de la necròpolis integrat per dos conjunts sepulcrals consistents a les dues capelles excavades a la roca amb diversos pous i càmeres sepulcrals. Els individus apareixen en posició fetal, estesos sobre el cantó esquerra, i que pràcticament no tenen equipament funerari. En els pous i a la capella s’han recuperat nombrosos fragments de ceràmica que permeten datar aquestes tombes entre l’inici de la Dinastia IV y al final de la Dinastia V.

El projecte “En busca dels faraons negres”, es va centrar en la prospecció de l’àrea de concessió i la excavació de les restes localitzades. Van ser trobades dues tombes reals; la tomba batejada com a P-26 esta formada per dues cambres funeràries excavades a la roca, accessibles mitjançant una rampa escalonada de 22m de longitud. Conserva parcialment les restes de pintura parietal que en el seu origen van cobrir les parets i voltes de les cambres funeràries. A la volta de la primera cambra destaca la representació d’un “Sostre astronòmic”, de la que es va poder recuperar part del nom del rei al que va pertànyer la tomba: Semesu Uhemu. En quant a P-27, es tracta d’una tomba composta per una sola cambra, accessible a través d’una rampa escalonada; podria tractar-se de la tomba d’una reina. La superestructura que deuria coronar aquestes importants construccions subterrànies, esta pràcticament arrasada, encara que deuria tenir forma piramidal.
Al costat de las tombes descrites s’han trobat d’altres qualificables com civils (a diferencia de les reals), de dimensions més reduïdes i amb una distribució més dilatada en el temps. Així, les tombes T-2 i T-5 serien les més antigues del conjunt, remuntant-se a un moment pre-napatiense; les tombes T1 i T5 s’han datat en època meroítica; i la més moderna seria la T-4 situada en un context próxim al denominat Grup X.