El culte als temples

El temple egipci fou concebut com la casa dels déus, la llar adequada per a la seva adoració. Relleus parietals procedents de temples, esteles, figures votives o instruments litúrgics configuren aquest apartat de la religiositat egípcia.

El temple egipci fou concebut com la casa dels déus, una llar adequada per a la seva adoració. Amb les activitats de culte, l’ésser humà havia de procurar el manteniment de l’ordre còsmic, demostrant el seu agraïment per haver-li permès habitar a la terra. En principi, el faraó era l’únic ésser que podia aproximar-se al déu, però la laboriositat dels rituals (que havien de realitzar-se diàriament) i la gran quantitat de temples existents a Egipte, implicà la delegació d’aquestes tasques als sacerdots. El déu s’havia d’alimentar diverses vegades al dia, era rentat, vestit i purificat, acompanyat de cants i lletanies proferides pels sacerdots.
Els diferents espais amb els què consta el temple constitueixen una metàfora de l’univers i del procés de creació. Des del profund santuari, fosc i de dimensions reduïdes, es recorrien espais cada vegada més amplis i il·luminats (avantcambra, sala hipòstila, pati), fins arribar a l’exterior, on dos pilons monumentals assenyalaven l’entrada del temple com a símbols de l’horitzó per on s’alça i s’oculta el sol.

Relleu parietal amb la representació del déu Amon. Granit. Imperi Nou (1550-1070 aC).

Amón era el déu d’allò invisible, d’aquí que se l’anomenés “l’ocult”. En aquest baixrelleu apareix entronitzat i lluint el seu característic pentinat format per dues llargues plomes. Durant l’Imperi Mig i Nou, Amon arribà a ser el déu legitimador de l’estat faraònic, protegint l’autoritat reial i l’imperi.

Estàtua de personatge que porta un naos amb la imatge del déu Osiris. Magnesita. Dinastia XXVI (664-525 aC).

La pietat personal dels devots també podia manifestar-se amb l’entrega als temples d’estàtues privades o imatges divines. En aquest cas, les estàtues humanes representen pròpiament l’acte de l’ofrena.

Representació d’un faraó en forma d’esfinx. Calcària. Període Ptolemaic (304-30 aC).

L’esfinx egípcia pot interpretar-se com el resultat de l’integració de dos poders: per un costat la força i el vigor que proporciona el cos del lleó i, per l’altre, el rang diví o regi aportat pel cap del faraó o d’una divinitat. Aquest tipus de peces solia utilitzar-se com objecte votiu.

Sistre (part superior reconstruïda). Bronze. Baixa Època (715-332 aC).

D’entre els instruments musicals més populars a l’antic Egipte, mereix un apartat especial el sistre. El sistre ultrapassà l’àmbit merament musical, en ser principalment utilitzat a la litúrgia dels temples, sobretot aquells dedicats a la deessa Hathor, ja que el so d’aquest instrument li agradava especialment. Amb l’assimilació posterior d’aquesta deessa amb Isis, el sistre va ser també utilitzat en la litúrgia de la darrera, i el seu ús es va estendre per tot el Mediterrani, igual que el culte isíac.

Coronament d’un bastó cerimonial amb la representació del déu Bes i. Bronze. Baixa Època (715-332 aC).

Aquesta peça probablement va servir de coronament a un bastó que formava part del mobiliari sagrat. Bes fou una de les divinitats més populars d’Egipte. Per una banda, la seva figura sol aparèixer en contexts relacionats amb l’activitat sexual. Per l’altra, les seves tasques de protecció també estaven adreçades a les dones durant el part, els nadons i els nens.