Les dependències funeràries

A l’interior de les cambres funeràries, sarcòfags, vasos cànops o amulets romanien en contacte directe amb la mòmia. Al seu voltant, es podien disposar figures de divinitats, uixebtis o maquetes funeràries.

Les tombes egípcies poden ser considerades com les veritables cases d’eternitat dels difunts. Piràmides, mastabes, tombes rupestres… variaren en forma i dimensions en funció de la categoria dels seus propietaris o de la pròpia evolució de les estructures al llarg dels anys. Una característica pràcticament comú a totes és l’existència de dos àmbits perfectament diferenciats des del punt de vista funcional i topogràfic: les dependències funeràries i la zona dedicada al culte.
En el què concerneix a les dependències funeràries, la mòmia és l’element més important dels allí dipositats. Estava protegida per sarcòfags de materials i formes diversos, i entre les seves benes s’hi col·locaven amulets de tot tipus que garantien el seu benestar en el món d’ultratomba. Vasos cànops, uixebtis, representacions de divinitats funeràries, maquetes d’episodis del món terrenal, aliments… són els objectes que d’una manera més comú apareixen als equipaments sepulcrals de les tombes faraòniques.

Taüt del sacerdot Cnumhotep. Fusta. Dinastia XII (1991-1783 aC).

El taüt de forma paral•lelepípeda és característic dels Imperis Antic i Mitjà i de les tombes reials de l’Imperi Nou. Aquest exemple compta amb texts jeroglífics dirigits a Osiris i Anubis que demanen una completa dotació d’ofrenes per al sacerdot Cnumhotep. Els ulls representats en un dels seus costats permetien al difunt observar allò que succeïa al món exterior.

Taüt de fusta estucada i pintada. Baixa Època (715-332 aC).

Per la mida i la absència de la barba postissa, podria tractar-se del taüt d’un nen. Cal destacar la conservació dels elements utilitzats per a l’encaix de les dues parts que composen la peça així com la presència de restes de l’embenat de la mòmia.

Màscara funerària. Cartonatge. Segle I aC.

La màscara funerària cobria directament el cap i el tors de la mòmia. La seva funció més destacada era la de facilitar la identificació del difunt a partir de la reproducció dels seus trets facials. Damunt d’elles apareixen, a més, diversos elements ornamentals i divinitats protectores.

Uixebti del “Sacerdot d’Amon”, Amenemopet. Dinastia XXI.

L’uixebti és una representació humana de mida petita, d’estils, formes i materials diversos. Es col•locava a la tomba amb la finalitat que en el Més Enllà pogués portar a terme els treballs pels que el difunt era requerit. El significat de la paraula uixebti és “el que respon”; així, quan el difunt era cridat per la feina es suposava que l’uixebti havia de contestar “aquí estic” i, en conseqüència, poder substituir-lo. Per tal que la figura pogués reviure per acomplir les seves obligacions, alguns exemplars contenen una versió del Capítol Sisè del “Llibre dels Morts”.

Maqueta funerària. Fusta pintada. Regne Mitjà (2040-1640 aC).

Durant el Primer Període Intermediari i el Regne Mitjà les maquetes que reprodueixen nombroses activitats de la vida quotidiana foren utilitzades àmpliament. El seu propòsit era el de perpetuar pel difunt els aspectes més destacables del món terrenal. Diferents tipus de maquetes de vaixell figuren, així, en el contingut de les tombes.