Teresa Magadán

Doctora en història antiga, especialista en història grega

Divendres 6, 13, 20 i 27 de novembre, de 19.00 a 20.30

La regió de l’Epir, situada a la costa occidental de la península grega amarada pel mar Adriàtic, no va formar part mai de la considerada cultura grega clàssica, malgrat que els seus reis deien ser descendents de la nissaga d’Aquil·les i que el seu territori acollia el temple oracular de Zeus més important de tota Grècia, el santuari de Dodona. Separada per altes serralades de la resta de la Grècia continental, l’Epir va crear una cultura pròpia al marge del desenvolupament de les ciutats-estat. Escenari d’aventures d’alguns déus i herois grecs, com ara Odisseu, la seva natura més salvatge, plena de boscos i rius de gran amplada, li conferia un aire misteriós que la boira i la pluja remarcaven encara més. No és estrany que els grecs pensessin que per allà es podia baixar a l’Hades i que els rius de la superfície replicaven els de l’inframon. No va ser fins època hel·lenística que la regió va acabar incorporant-se políticament a l’esdevenir conjunt del món grec, arrel de les guerres entre grecs, macedonis i romans. La ciutat de Neàpoli, fundada per Octavi a l’indret de la famosa batalla d’Àctium, n’és encara testimoni. Val la pena, doncs, fer una ullada a la història d’aquest territori tan poc conegut per tal d’ampliar el nostre coneixement de la Grècia antiga. Sobretot tenint en compte que el terme amb què els romans designaven aquestes terres, Grècia, deriva possiblement d’una tribu que vivia a l’Epir, els Graikoi.

Descobreix tots els avantatges del Club.